“Cal beure per recordar i menjar per oblidar”. Pepe Carvalho


Jean-Claude Izzo amb Fabio Montale, protagonista de la seva trilogia marsellesa, i Andrea Camilleri amb Salvo Montalbano, protagonista de la seva saga siciliana, van rendir sengles homenatges a Manuel Vázquez Montalbán , considerat pels autors el pare de la novel·la negromediterránea.

Vázquez Montalbán va crear un personatge en una nit etílica davant d’una aposta en què va assegurat poder escriure una novel·la policíaca en quinze dies. Va escriure Tatuatge (homenatge a la cançó de Conchita Piquer) i va néixer per al món lector Pepe Carvalho.

José Carvalho Larios, Pepe Carvalho per als amics, va ser un fill d’emigrants que va poder estudiar i va arribar a la universitat. Durant aquells anys, va militar en el partit comunista. Va ser detingut i va passar un temps a la presó. Decebut (una decepció post maig 68) va marxar del país i va treballar uns anys a la CIA. No va acceptar un lloc important i va tornar al seu país. Va tornar a Barcelona i va exercir com a detectiu privat. Los detectives privados somos los termómetros de la moral establecida”. Tenia un petit despatx a la Rambla, prop dels carrers del barri xinès de la seva infància, però vivia a Vallvidrera (la casa del personatge és de lloguer, la de l’autor comprada, però els dos tenen la seva cuina a la zona més alta de la ciutat) encara que Pepe Carvalho mai va deixar de ser “un plebeyo que bebe muy bien el Chablís (El marquès de Munt hi diu a Carvalho en Els Mars del Sud)

Manuel Vázquez Montalbán, escriptor, poeta, periodista, gastrònom …, va ser inseparable del personatge que li va donar més fama. Sempre va mantenir amb ell una relació d’amor i odi però, a contracor, va viure i va morir enganxat a l’allargada ombra del detectiu.

“Dime Manolo. ¿Cúal sería el plato de tus novelas que ha superado el paso del tiempo y que todavía consideraríais digno de ser cocinado y comido en vuestra cocina de Vallvidrera por Pepe y por ti? “

Les novel · les del cicle carvalhià de Manuel Vázquez Montalbán haurien de ser llegides a les classes d’Història de la nostra ciutat. Aquella ciutat que era i ja no és, i en la qual tampoc han sobreviscut els gustos culinaris d’aquells primers llibres en què Pepe Carvalho educava nostre paladar.

Els Mars del Sud va ser considerat en el seu moment (1979) una mena de manual gastronòmic per aquells militants d’esquerra que havien estat educats dins d’una moral estrictament stakhanovista. Aquells mateixos que pocs anys després passarien de la truita de patates al llobarro amb fonoll, de les estovalles de quadres als de color salmó. Així els va ser i així ens va anar. Però en cap cas va ser culpa de Manolo.

Els mars del Sud va obtenir el Premi Planeta 1979 i el Prix International de Littérature Policière. Va tenir la seva versió cinematogràfica el 1991, dirigida per Manuel Esteban Marquilles i amb Juan Luis Galiardo en el paper de Carvalho.

Els Mars del Sud és la novel · la més gastronòmica de les protagonitzades per Pepe Carvalho. Sembla gairebé increïble que entre tanta gastronomia càpiga la millor novel · la de la sèrie.

Desfilen antics restaurants: El Túnel, Casa Leopoldo, El Rincón de Pepe, el Cathay, el Isidre, una fromagerie, vins de moda a l’època: Blanc de blancs, Vinya Paceta … i desenes de plats: la paella a la manera de Morella , arròs a banda, mongetes blanques amb cloïsses, entremesos de peix i marisc “en què inclouria els cargols”, orada al forn, morteruelo, pa amb tomàquet i pernil de Jabugo, albergínies a la crema amb gambes, cargols a la borgonyona, patates amb xistorra, xolís de porc senglar, mousse de gambes, flaons, cigaló de Fundador, vi de Jumilla, … I el llibre acaba així:

(…)

_Hijos de puta, hijos de puta.

Se bebió una botella de orujo helado y a las cinco de la madrugada le despertaron el hambre y la sed.

La recepta d’avui la deixo a l’escriptor

Berenjenas a la crema con gambas

(…) Saltó del sofá y Bleda despertó alterada de su sueño, moviendo las orejas y los ojos, rasgados y lectores, hacia el Carvalho que se dirigía hacia la cocina como si hubiera oído un tam-tam inexcusable. Multiplicó las manos para puertas y cajones multiplicados, hasta disponer sobre el mármol un  ejército de programados ingredientes. Cortó tres berenjenas en rodajas de un centímetro, las saló. Puso en una sartén aceite y un ajo que sofrió hasta casi el tueste. Pasó en el mismo aceite unas cabezas de gambas mientras descascarillaba las colas y cortaba dados de jamón. Retiró las cabezas de gambas y las puso a hervir en un caldo corto mientras desalaba las berenjenas con agua y las secaba con un trapo, lámina a lámina. En el aceite de freír el ajo y las cabezas de las gambas fue friendo las berenjenas y luego las dejaba en un escurridor para que soltaran los aceites. Una vez fritas las berenjenas, en el mismo aceite sofrió cebolla rallada, una cucharada de harina y afrontó la bechamel con leche y caldo de las cabezas de gambas cocidas. Dispuso las berenjenas en capas en una cazuela de horno, dejó caer sobre ellas una lluvia de desnudas colas de gambas, dados de jamón y lo bañó todo con la bechamel. De sus dedos cayó la nieve del queso rallado cubriendo la blancura tostada de la bechamel y metió la cazuela en el horno para que se gratinara. Con los codos derribó todo lo que ocupaba la mesa de la cocina y sobre la tabla blanca dispuso dos servicios y una botella de clarete Jumilla que sacó del armario-alacena situado junto a la cocina.”

Recomano la lectura de Els Mars del Sud, i per aquells més aficionats a la gastronomia pura, Les receptes de Carvalho , amb pròleg de Manuel Vázquez Montalbán; Beure o no beure, Cuina dels Finisterres, Cuina dels mediterranis; Cuina del mestissatge; Contra els gourmets, Saber o no saber. Molts d’ells estan esgotats. Així són les coses en el món editorial.

Traducció de
“Hay que beber para recordar y comer para olvidar”. Pepe Carvalho,
escrit per Montse Clavé
en el bloc gastronomianegraycriminal
Llicència Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*