Fa temps que es parla d’educació
a la premsa escrita, a la ràdio, a la televisió, que
s’escriuen llibres parlant d’aquest tema, i que polítics i
sindicats se n’omplen la boca. Sembla que tothom és conscient
que l’educació és el que permet que les
societats avancin.
És tan important que fins i tot
la OCDE du a terme diverses avaluacions per tal de mesurar la
qualitat i equitat dels sistemes educatius de diferents països.
És l’anomenat informe Pisa.
I aquests darrers dies la Fundació
Jaume Bofill ha presentat un estudi L’estat de l’Educació a Catalunya. Anuari 2006-2007, on es posa de manifest el baix
nivell d’ensenyament que es dóna a Catalunya. Informe que
ratifica els resultats de l’informe Pisa. És per tant clar que
ens trobem davant una situació realment preocupant i que l’hem
de saber encarar amb ganes i decisió des de tots els àmbits
de la societat.
Davant d’aquest estat de coses, que
per altra banda no és nou, l’actual govern de la Generalitat,
igual que els governs anteriors, està preparant una nova Llei
d’Educació.
Tant de bo tots els partits polítics
i els sindicats, per una vegada, fossin capaços de deixar de
banda els interessos partidistes i consensuessin una llei que
permetés donar als nostres alumnes una educació de
qualitat i que vetllés per la llibertat d’esperit, per
l’obertura de mires dels nostres joves.
En aquesta mateixa línia fa
temps que es parla del Pacte Nacional per l’Educació i suposo
que si se’n parla és perquè es creu que l’educació
està per sobre de qualsevol interès. Però no sé si partits
polítics i sindicats seran capaços, tots junts,
d’aconseguir que l’educació sigui un dels béns més
preuats i que estigui, realment, per sobre de determinats interessos.
D’entrada, i referent a a la proposta
de Llei ja s’han sentit veus contràries amb arguments que
personalment crec erronis i molt corporativistes i fins i tot s’ha cridat a la societat catalana a manifestar-se en contra.
Deixeu-me que copiï
algun fragment d’aquesta crítica que fa un sindicat (en
concret, UGT. Butlletí nº 218, novembre 2007) però que comparteixen la majoria de sindicats.
“La proposta del Departament
implica la diversificació dels centres públics.
Cadascun tindria el seu perfil propi, concretat en una peculiar
versió del pla d’estudis i en una definició específica
de la plantilla de professors adequada per aplicar-lo. Cada centre
podria dibuixar els seus trets d’identitat o, dit d’una manera un xic
més irreverent, la seva especialització curricular.
Cada centre intentaria ajustar-se de la millor manera a la demanda
del seu entorn per tal de guanyar matriculació i situar-se com
a centre preferit per les famílies d’una determinada zona
d’escolarització. Així, dit de manera col·loquial,
tothom s’hauria de buscar la vida.
La diversificació dels centres
és el primer pas cap a la competitivitat entre ells….”
No faré cap comentari al
respecte només faré referència a un dels països
capdavanters en ensenyament, Finlàndia. L’ensenyament
d’aquest país és públic però cada centre
té autonomia per triar els seus professors, per definir el seu
projecte educatiu i fins i tot pot establir el seu propi currículum.
Encara una altra:
“Quant a la reducció dels
drets laborals, tampoc s’eviten els extrems. No només cada
centre podrà fixar els perfils propis d’una part
significativa de la plantilla docent en funció del seu
projecte propi: la idea de tenir un lloc de treball en un centre
educatiu públic també es posa en qüestió.
Els professors podran ser adscrits no a centres, sinó a zones
educatives. (…) El caràcter propi del professorat funcionari
fa nosa… Es preveuen nous perfils de professorat amb règim
laboral, no funcionari.”
D’aquest fragment comentaré
dues coses. La primera és de fa anys, quan jo encara no era
funcionària. Vaig sentir d’un funcionari que deia: “La
paraula funcionari ve de -fer funcionar-. I un funcionari és
el que fa que les coses funcionin bé.” Estic segura que no
tots els mestres podem estar a qualsevol escola, i que cada escola -o
equip directiu- ha de buscar aquell perfil de mestre que més
s’ajusti a les seves necessitats i característiques,
precisament perquè no hi ha dues escoles que siguin igual, i
perquè els alumnes no són igual a tot arreu.
La segona. La defensa corporativa dels
drets dels uns sovint és injusta amb els drets dels altres.
Per acabar, durant la carrera i després a les escoles ens fem farts de sentir i de dir que el centre de l’educació és l’alumne. Espero que interessos purament laborals, partidistes i no professionals, no ens facin oblidar aquest principi.