En el bloc Nosaltres competents llegeixo que la M. del Mar Lluelles ha fet una cacera del tresor sobre competències amb dibuixos de la Imma Palahí.
Si fem aquesta cacera del tresor podem resoldre preguntes com:
A més del "saber" i del "saber fer",
què inclou el concepte de competència?
A més tindrem el recull de les webs necessariès per saber com podem treballar per competències.
Sovint es parla del GIMP com un programa difícil, i el que és veritat és que és un programa que costa d’entendre al principi, les finestres autònomes sobten i trenquen esquemes.
Ara bé, un cop el comences a treballar t’adones de les possibilitats que ofereix i si, a més, el treballes amb els alumnes veus que per ells no representa cap dificultat, ja que no han de trencar cap esquema previ ni els sorprèn el funcionament, no tenen vicis anteriors creats per l’ús d’altres programes i, tot el contrari, estan oberts a qualsevol funcionament i plataforma.
Aquest trimestre he continuat treballant Picasso i la veritat és que el resultat del treball dels nens i nenes de 5è i 6è han superat les meves expectatives inicials… la veritat és que per ells el GIMP és un programa que els permet expressar-se a través del llenguatge visual i assolir la competència digital.
Aquí tinc diferents tutorials sobre el Gimp, i a sota la mostra del que poden fer nens i nenes de 10, 11 i 12 anys:
Avui a l’escola hem tingut la sort de comptar amb el Sebastià Capella. Ens ha fet una xerrada sobre MATES i TAC i ens ha deixat un munt de recursos, materials, idees… en una web feta per la sessió i per nosaltres.
Realment Sebas, moltes gràcies, les "mogudes", les webs, els jocs, els projectes telemàtics, webquest, les activitats TAC…són un clar exemple de com podem aprofitar didàcticament internet, i sens dubte, un model metodològic a seguir.
Ha estat un plaer tenir-te avui en el curs de formació de l’escola!
Tot just acaba de començar el programa ENDE, un programa promogut per L‘Institut Català de les Dones (ICD) amb l’objectiu de formar a participants i responsables de diferents associacions de dones i afavorir així la inclusió digital tant de les associacions com de les seves associades.
Algú pot dir que no és necessari fer una formació "específica " per a dones, ja que si estem en un món format pels dos gèneres no hem de fer accions diferenciades…. però la realitat encara és una altra.
Recordo el post que vaig escriure el febrer del 2005, La fractura digital és femenina, han passat ja més de tres anys, i sincerament crec que la realitat no ha canviat massa:
"La fractura digital però, i per desgràcia per la part que em toca, també té a veure amb el gènere. Textualment:
El fet de ser dona distancia aquest col·lectiu respecte dels
homes en pràcticament vint punts en utilització setmanal d’ordinador
(32,7% contra 51,1%) i internet (25,6% contra 41%) i en deu punts en
telefonia mòbil (61,9% contra 71,1%)"
No sé exactament com estan ara les dades ni tinc cap informe actualitzat, però veig que la diferència d’accés a la societat de la informació es produeix de forma diferent.
Serà perquè encara ara les responsabilitats de la dona pel que fa al manteniment familiar i a les tasques domèstiques no estan repartides de forma igualitària, perquè depèn de en quin sector de la població influeixen aspectes culturals i fins i tot religiosos…. però el que és veritat és que hi ha moltes dones que estan encara molt lluny de l’accés a la societat de la informació.
Mentre hi hagi aquesta diferència d’accés i de domini de les tecnologies hi haurà un sector de la població, en aquest cas lligat al gènere femení, que corre el risc de quedar exclosa de la societat.
I ens podríem preguntar que en què queda exclosa exactament?
Crec que encara no hem assolit la igualtat de gènere en l’accés a la societat de la informació, per això iniciatives com ENDE, que proporcionen equipaments i formació a les associacions de dones són del tot necessàries. Cal recolzar aquestes iniciatives i aprofitar les oportunitats que dóna.
Es diu que 6 de cada 10 nens i nenes entre 10 i 14 anys tenen mòbil. Probablement per aquestes festes de Nadal i Reis molts nois i noies d’aquestes edats rebran un telèfon mòbil de regal.
De fet el mòbil s’ha convertit en una eina indispensable pels preadolescents i joves, amb ell juguen, parlen, escolten música i la comparteixen, fan fotos, vídeos, s’envien missatges… perquè els telèfons no són només telèfons, són també màquines de jocs, calculadores, agendes, càmeres digitals, gravadores de mp3… fins i tot ara ja porten localitzadors gps.
A partir dels 10-12 anys els nois es familiaritzen amb una tecnologia que els adults els hi hem posat a les mans, perquè és clar, si ells tenen mòbils és perquè els pares els hi hem permès. Però aquest fet trasllueix també una altra realitat, els nens a aquestes edats porten el mòbil per estar localitzats, perquè quan pleguen de l’escola o de l’institut van a casa i no hi ha cap adult o bé es dirigeixen cap a les activitats extraescolars sols… D’alguna manera als pares i mares ja ens va bé que el portin, així els podem localitzar o ens poden avisar si necessiten alguna cosa… o ens fan una perduda perquè els truquem i quan ho fem, ens demanen permís per quedar-se amb un amic o amiga, anar al cinema…
Tenir mòbil és un fet social cada vegada més estès, i des de l’escola hem de poder analitzar el que està passant. No podem caure en l’error de la mera prohibició!
Mentre els nois i noies utilitzen eines electròniques per comunicar-se i relacionar-se, des de l’escola no fem més que prohibir-les: prohibim el mòbil, prohibim les "maquinetes"…. Realment ens hem de plantejar si no és millor educar en aquestes eines més que prohibir-les.
Cal que ens adonem que el mòbil ens permet treballar moltes coses: des de la responsabilitat del consum a saber quan es pot fer servir. És evident que a classe no pot sonar el mòbil, de la mateixa manera que no li pot sonar al professor o al treballador en una reunió de treball o si està atenent al públic.
Però hi ha un altre tipus de responsabilitat, el de l’ús multimèdia que se’n fa. Penjar vídeos ofensius al youtube està molt malament, però prohibint l’ús del vídeo o de la càmera digital no arreglem res. Hauríem de ser conscients de les possibilitats tècniques que ofereixen els mòbils, i deixar que els fessin servir quan l’ús que en fan és correcte: fer fotos a les sortides escolars per després penjar la imatge a les seves presentacions, gravar entrevistes o enquestes per poder després treballar la informació en grup o fer petits curts de vídeo amb finalitats educatives.
També podríem parlar de les possibilitats que ofereix, pel que fa a l’orientació espacial, si treballem amb els gps integrats: preparació d’itineraris, descoberta de rutes….
Només si els ensenyem a utilitzar les possibilitats tècniques dels mòbils podrem educar-los en la responsabilitat, perquè descobriran l’ús positiu a partir de la seva funcionalitat.
Si només prohibim, el mòbil passa a ser objecte de transgressió, si en canvi treballem amb ell és una eina més de treball, també d’oci és clar, però també de treball.
Hi ha algunes experiències interessants en aquest sentit: A l’IES La Foia, a Alacant motivaven a concursar als seus alumnes en el dia d’internet que organitzava la Direcció general d’Innovació Tecnològica Educativa. L’objectiu del vídeos fets amb mòbil tenia la finalitat d’associar l’ús de l’aparell a activitats creatives i culturals com a alternativa a altres usos.
També a Manresa es va organitzar el maig passat una mostra de treballs audiovisuals, Mostra’t 08. Es tractava d’un concurs de vídeos fets amb mòbil amb la intenció de potenciar la creativitat dels joves de forma responsable. El lema era: "Agafa el teu mòbil i explica’ns-ho! Sigues creatiu, estem oberts a tot". I les bases ho deixaven tot ben clar: " En cap cas, s’acceptaran curts de contingut abusiu, sexista, xenòfob, amenaçador o que atemptin contra dels drets de les persones, en general."
Realment aquestes activitats són un bon exemple de com podem treballar l’ús responsable del mòbil. Ben lluny de prohibir aquestes eines treballem amb elles. Si ho fem reduirem la distància que hi ha entre el llenguatge que utilitza l’escola i el que utilitza el nostre alumnat.
La XeR, xarxa educativa de Ravalnet, ha editat la conferència de la Neus Sanmartí sobre competències bàsiques que s’ha realitzat aquest trimestre al CRP de Ciutat Vella.
També interessant són els enllaços publicats a "Nosaltres competetents" sobre com programar per competències:
o la presentació de Roser Canals:
Si busquem a la Viquipèdia la paraula wiki trobem que la paraula ve del
mot hawaià "wikiwiki" que vol dir ràpid i que és un espai web
col.laboratiu que pot ser editat des del navegador pels usuaris. De fet
hi ha una wiki per tothom molt coneguda, la Viquipèdia, la mostra
evident que entre tots podem crear contingut i coneixement.
A
partir d’aquí ens podem preguntar si les wikis poden ser una bona eina
per a les escoles, i no em refereixo a si hem d’utilitzar o no la
viquipèdia, si no a si l’eina "Wiki" ens pot ser útil i com.
Avui
parlaré de dues experiències que demostren que si que ho poden ser, la
primera neix en el barri de Les Corts i la segona en el barri del Raval.
L’Interconte
neix al barri de Les Corts de Barcelona i és un projecte telemàtic
cooperatiu que proposa agrupar escoles, de diferents zones, per a que
realitzin un conte, una l’inicia, l’altre el continua i l’última
l’acaba. Hi ha moltes escoles que s’apunten a aquesta activitat i
l’equip coordinador del projecte el que fa és dinamitzar als
participants i organitzar-los, però per fer l’edició d’aquests contes
han trobat que la millor manera és utilitzar una wiki.
Fins
l’any passat s’utilitzava el correu electrònic, cada escola enviava, a
la coordinació del projecte, el seu text i les imatges en un arxiu
adjunt , i era la persona encarregada, generalment una sola persona, la
que després havia d’editar la pàgina i crear la web.
Ara en
canvi l’edició es fa entre tots els participants i cada escola edita la
seva pàgina i a més hi pot afegir vídeos i imatges. D’aquesta manera es
guanya en rapidesa i productivitat. Realment entenc el nom de "Wiki",
la creació de contingut es produeix de forma ràpida i la capacitat de
compartir el que es crea és molt gran.
L’altre
projecte és la WikiXer, un projecte talemàtic cooperatiu que té la
intenció de crear una "wiki-enciclopèdia" feta per nens i joves i
dirigida a nens i joves. Sovint la informació que trobem a la
Viquipèdia és massa elevada per l’alumnat de primària i primers cursos
d’ESO, per aquest motiu l’equip de mestres impulsors del projecte s’han
plantejat que siguin els mateixos alumnes els qui creïn continguts a
través d’una wiki.
Aquest projecte nascut al barri del Raval és
obert a qualsevol escola de qualsevol lloc que vulgui participar, només s’ha de registrar i començar a treballar. La
idea és ensenyar als nois i noies que l’aprenentatge pot ser compartit,
que el que sabem ho podem posar a l’abast d’altres persones i de la
mateixa manera que nosaltres podem ajudar a qui ho necessita també ens
podem beneficiar si els altres fan el mateix, perquè podem aprendre
sempre del que saben els altres.
Aquest projecte també ensenya
als nois i noies que estem sempre en continu aprenentatge, que mai ho
sabem tot i que el coneixement el construïm amb tothom… ja que la
wikixer comença però sempre està en construcció i pot créixer molt.
Realment
aquestes dues experiències són veritables projectes en xarxa, i
utilitzen una eina que facilita la construcció del coneixement
compartit. Amb el món de les wikis fem possible la interacció dels
verbs: ajudar-aprendre-compartir.
De fet el títol del post hauria de ser NO HI HA DRET!
No hi ha
dret que tothom reconegui que la formació del professorat és bàsica per
fer que l’escola respongui a les necessitats actuals però que les
plataformes que l’administració fa servir siguin tan deficitàries.
No
hi ha dret que estiguem demanat al professorat la responsabilitat
d’innovar mentre fem servir una plataforma com l’educampus que "es
penja" cada tarda i cada nit.
I tinc son! Perquè porto ja molts
dies que només puc parlar i fer seguiment amb "els meus alumnes profes"
a partir de quarts de dotze de la nit…. que és quan deixa de
penjar-se l’educampus.
No sé, però aquesta imatge de la formació virtual o elearning que tenim a l’actualitat necessita una millora urgent!
Igual que tot el sistema de servidors necessita un QNEP (Que no es
pengi el JCLIC, que no es pengi Phobos, que no es pengi la Xtec, que no
es pengi l’edu365, que no es pengi…..RES!)
La imatge:
Avui hem tingut la primera jornada de formació adreçada als formadors i formadores de cursos telemàtics.
Em quedo amb una de les frases que ha dit la Magda Blanes: ha plantejat la distància que hi ha entre els llenguatges de l’escola i el que utlilitza el nostre alumnat. Mentre els nois i noies utilitzen eines electròniques per comunicar-se i relacionar-se des de l’escola no fem més que prohibir-les: prohibim el mòbil, prohibim les "maquinetes"…. realment ens ha plantejat si no seria millor educar en aquestes eines més que prohibir-les.
També s’ha parlat de la formació, és clar, del tot necessària i de com som d’importants els formadors i formadores per animar i ajudar al professorat…..
I mentre espero que l’educampus no es torni a penjar i pugui parlar amb els alumnes del curs el Jordi Jubany em passa un vídeo molt bo…. (què necessitem a l’educació? què ens sobre?) Així l’espera es fa amb un somriure.
Ep! que ja puc entrar a l’educampus! vaig a treballar una mica.
Llegeixo al bloc del Ramon Barlam una proposta molt interessant per fer tires cronològiques.
Ell ens presenta dues plataformes per fer que cada alumne pugui fer la seva línia el temps a partir de la seva vida i ens explica la que ha escollit: Dipity
Les dues plataformes són Dipity i Timetoast.
Trobo que les dues són molt interessants, et permeten treballar el concepte d’ordenació temporal a nivell personal (autobiografia) i a partir de fets històrics. Una bona manera d’entendre la famosa "Línia del temps".
La manera de funcionar… la de sempre que utilitzem eines tipus web2: et registres, treballes, i copies l’embed.
Aquesta és una prova amb Timetoast:
Aquesta és una prova amb Dipity:
