Bitàcola de MestraTic

Estem envoltats de música: la que sona cada matí quan ens desperta la
ràdio, la que escoltem cada dia en els anuncis, la de les sèries o
pel.lícules, la que escoltem en el nostre mp3 quan anem en metro, o la
que escoltem en el nostre equip de música…

La música és molt
important, de fet ens acompanya al llarg de la nostra vida com una
banda sonora. Ens recordarà temps viscuts, moments de la nostra vida o
experiències inoblidables. Dependrà del nostre estat d’ànim que
escoltem una balada o música que ens faci ballar encara que estiguem en
pijama.

Cantem a la dutxa, cuinant o quan fem una sortida amb
els amics…i si algú treu una guitarra i es posa a tocar, llavors és
fantàstic, amb la cançó expressem alegria i amistat. I què hem de dir
de la solemnitat dels himnes, el que senten milers de persones quan
surt el seu equip a jugar en el terreny de joc i dempeus canten la
lletra que intenta comunicar-se amb els jugadors per tal de guanyar el
partit.

A l’escola, quan fem ràdio, la música esdevé una eina de
comunicació vital. Quan treballem les falques amb la canalla són els
nens i nenes qui decideixen quin tipus de música és el més apropiat per
acompanyar la veu. Saben triar quina és la que ha d’acompanyar un
informatiu o una sessió d’acudits… Entenen a la perfecció que la
música expressa sentiments i que hi ha una música per cada moment.

Quan
els més petits llegeixen un conte la música triada per acompanyar ha de
ser instrumental, si no la lletra es menjaria les paraules dels nens,
ha de ser tendre… a no ser que faci por, que llavors haurà de ser
estrident. I si és un moment de tensió? buscarem una música que crei
suspens… si els nens no ho tenen clar els hi podem mostrar algun
fragment de qualsevol pel.lícula d’Alfred Hitchcock, gran mestre en la utilització de la música en les seves pel.lis.

La
música acompanya sempre l’exposició oral quan fem ràdio, i els nens
poden portar les seves músiques. En aquest moment és quan els nois i
noies comparteixen els seus gustos, i escolten músiques que
probablement no haurien escoltat mai: en els nostres programes de ràdio
poden compartir "playlist" Los Jaivas (de Xile) amb Shalman Khan (de
l’India) o amb Regetton o Hip Hop. La música forma part d’ells, de la
seva manera de ser i de la seva cultura, la del país d’origen i la que
han adoptat com a pròpia.

En el moment d’escoltar i conèixer
diversitat de música aprenen a valorar-se, i sobretot s’adonen que els
poden agradar músiques que mai havien escoltat.

La música
acompanya als nostres joves, la porten sempre a la butxaca, ipods, mp3
o mp4…. abans ens passàvem cintes de casset, ara es comparteixen
arxius. Compartir i conèixer, dues paraules que la música les fa
possibles.

L’altre dia, a les notícies del canal televisiu del metro de Barcelona, podíem veure com s’informava que el petit i mitjà comerç de joguines havia tingut pèrdues perquè havien baixat les vendes, i que això era degut a l’increment de vendes de la joguina tecnològica.

Amb aquesta notícia, que veuen milers de persones cada dia, d’alguna manera es mostrava una queixa on la modernitat trenca amb allò que és tradicional o convencional.

Segurament és veritat, les cartes dels reis ja no s’omplen només de ninos o jocs de taula, sinó amb consoles, siguin portàtils o de taula, amb comandaments que et fan moure o amb els que jugues assegut, l’ordinador amb les possibilitats d’internet i webcam, els mp3 i els mp4, les càmeres digitals…. pot ser que el joc tradicional hagi quedat relegat a un altre nivell, o a un altre moment en l’edat dels nois i noies.

Aquesta és la cultura dels nostres joves, hi ha qui anomena aquest moment tecnològic i audiovisual com a pantalles. Abans era la televisió la pantalla per excel.lència, en canvi ara són moltes les que els nois i noies tenen a l’abast, i cal que reflexionem sobre quin és l’ús que en fan els nostres fills o els nostres alumnes, així com veure quines possibilitats ens donen i com les podem utilitzar a nivell social i fins i tot didàctic.

Aquests nous mitjans són sovint criticats, no només en la vessant mercantil (per la pèrdua econòmica d’un sector com és el món de les joguines convencionals), sinó perquè es diu sovint que fomenten la individualitat.

Jo discrepo totalment: D’entrada, podem veure com molts jocs de taula han editat el clàssic joc però amb suport de pantalla, un dvd on a part d’explicar les instruccions, els jugadors han de prémer un botó del comandament de la televisió per continuar el joc…. aquí tenim el joc de taula convencional actualitzat del tot en el moment actual.

Pel que fa a si els nens s’individualitzen, o s’enganxen, tampoc hi estic d’acord… d’entrada els nens es comuniquen quan juguen, intercanvien els jocs de les seves consoles, juguen junts perquè poden fer partides col.lectives, a través de l’ordinador es connecten i parlen…fins i tot el Manel Castells, professor de sociologia, afirma que qui xateja és més social.

Té perills, és clar, però si els nens i nenes s’enganxen no és per la tecnologia en si, sinó per com els adults ens situem davant d’ella.

Si hem deixat que juguin quan han volgut, que hagin triat el joc que han volgut sense reflexionar si és apropiat o no, si no hem pactat les hores ni els dies que es pot jugar amb aquestes plataformes… és quan perdem el valor didàctic que tenen les pantalles: el parlar, el reflexionar, el pactar i el saber triar… si eduquem els nostres joves en aquests valors us asseguro: les joguines tecnològiques seran sempre socials.